Hortalisses

Mongeta tendra

La mongeta tendra (Phaseoleas vulgaris) és una planta anual que pertany a la família de les lleguminoses. Es consumeix la totalitat del fruit, que es recull immadur, quan les llavors en l’interior presenten encara una mida bastant reduïda.
Les fulles de la mongetera són trifoliolades, amb folíols ovats acuminats. Al seu torn, les flors són blanques, rosades o purpúries, disposades en raïms axil·lars. Hi ha més d’un centenar de varietats, que difereixen en l'hàbit de la planta (nanes, enasprades, etc), en la forma dels llegums i en la forma, mida i coloració de les llavors.

Informació nutricional: 

La mongeta tendra verdes és un aliment amb un contingut calòric baix (menys de 30 calories per cada 100 grams), que ve donat gràcies a la presència d'hidrats de carboni, com el midó, que es troben concentrat a les llavors, així com a la presència d'una petita quantitat de proteïnes. Per contra, és una bona font de fibra, encara que en conté menys del que trobem en altres vegetals.
Quant a la composició vitamínica, la mongeta tendra suposa una font important d'àcid fòlic, tiamina (vitamina B1) i vitamina C. Entre els minerals es poden esmentar ferro, magnesi, fòsfor, potassi i, en quantitats inferiors, calci, zinc, seleni...

Valors nutricionals (per 100 g)

Aigua: 90,1 g; Proteïnes: 1,9 g; Lípids: 0,2 g; Hidrats de carboni: 7,1 g; Fibra: 1 g; Fòsfor: 4,4 mg; Calci: 56 mg; Ferro: 0,8 mg; Sodi: 7 mg; Potassi: 132 mg; Vitamina A: 600 UI; Vitamina B1: 0,08 mg; Calories: 32 kcal.

Aptituds gastronòmiques: 

La mongeta tendra se sol menjar bullida, sola o amb patata, com a acompanyament del tall, en plats freds, bullida i després fregida amb porc, etc.
Per conservar-la a casa, és recomanable posar-la en una bossa de plàstic perforada i mantenir-la a la part menys freda del frigorífic. D'aquesta manera, la mongeta tendra conservarà totes les propietats durant un període de cinc a deu dies. Si es volen conservar congelades, caldrà escaldar-les prèviament durant uns minuts.

Inici de temporada: 
Juny
Final de temporada: 
Novembre

Mongeta de Ganxet

La mongeta del ganxet és una mongeta blanca molt fina al paladar, genuïna de la comarca del Maresme i també pròpia del Vallès Oriental i Occidental. Té una forma plana, semblant a un ronyó, amb un ganxo característic en un dels extrems. Aquesta mongeta és de mida mitjana i pesa aproximadament uns 8 grams la unitat.
La mongeta és la llavor de la mongetera (Phaseolus vulgaris), de la familia de les fabàcies o lleguminoses, planta anual de fulles simples de color verd fosc i flors blanques, enfiladissa o de mata baixa segons la varietat. La seva morfologia és molt variada.

Informació nutricional: 

Els principis actius més destacats de la mongeta són els àcids nucleics i les proteïnes. Aquests àcids, descompostos a l’estómac en nucleòtids i després transportats per la sang, són components vitals ja que reparen i regeneren les cèl•lules de manera que les rejoveneixen.
El contingut en albúmina les fa indispensables per al manteniment del metabolisme cel•lular. Sense aquesta aportació, l’activitat de les cèl•lules del cos disminuiria, cosa que ens provocaria esgotament, irritabilitat, intranquil•litat, falta de concentració, nervis, etc.
Les mongetes també contenen gran quantitat d’oligoelements entre els que destaquen el manganès (necessari per al creixement capil•lar), el molibdè (important per al metabolisme), ferro, calci i potassi. També és ric en vitamina C i diverses vitamines del grup B.
La fibra que proporcionen les converteix en un remei intestinal que regula la digestió i capta els tòxics i les greixos.

Valors nutricionals (per 100 g):

Aigua: 7,9 g; Greixos: 1,8 g; Proteïnes: 19,2 g; Hidrats de carboni: 61,5 g; Fibra: 4,3 g; Calci: 228 mg; Fòsfor: 407 mg; Ferro: 5,5 mg; Magnesi: 140 mg; Sodi: 24 mg; Potassi: 1,4 g; Zenc: 2,79 mg; Tiamina: 0,62 mg; Riboflavina: 0,14 mg; Niacina: 1,7 mg; Àcid fòlic: 0,3 mg; Energia: 332 kcal.

Aptituds gastronòmiques: 

Una vegada a la boca, la mongeta del ganxet és poc granulada, amb un gust suau i consistent que deixa una sensació farinosa molt agradable al paladar.
La mongeta és l’element ideal per combinar amb una botifarra acompanyada amb una mica de cansalada, plat emblemàtic català, o per elaborar un empedrat, plat no menys famós. També podem preparar-la guisada, amb un sofregit i embotits o carns, com també la podem trobar a l’escudella.
Les mongetes també s’utilitzen trinxades en forma de puré o per a fer mandonguilles i hamburgueses vegetarianes. Es poden menjar fredes amb vegetals o amb ingredients propis d’una amanida, així com en el gaspatxo i sopes fredes.
Per la seva composició, absorbeixen sabors d’altres aliments per la qual cosa són ideals amb calamars, peus de porc, bacallà o qualsevol guisat.

Inici de temporada: 
Octubre
Final de temporada: 
Gener

Herba salada

L'herba salada o salicòrnia és una planta halòfila -pot viure en ambients de salinitat elevada- i perenne de la família de les quenopodiàcies. Les seves branques, articulades en nusos i entrenusos, són carnoses i d'un característic color verd. Creix a la mateixa vora del mar.
Les primeres poblacions que van aprofitar aquesta planta pel consum van ser els aborígens del sud-oest i nord-oest de Mèxic, que en consumien les llavors.
Es coneix, entre d'altres noms, com a herba salada, alacranera, herba de vidre, herba del sabó. És de textura i forma similar a l'espàrrec blader.

Informació nutricional: 

Segons els primers estudis realitzats, l'herba salada és una bona font de proteïnes i minerals, que compta també entre els seus àcids grassos essencials, amb l'àcid gras poliinsaturat linoleic (omega-6), substància essencial que l'organisme no pot produir i que s'aconsegueix només a partir de l''alimentació. Aquesta substància té un paper fonamental en el manteniment de les membranes cel·lulars i també en l'absorció i transport a l'organisme de les vitamines liposolubles (A, D, E i K).

Aptituds gastronòmiques: 

L'herba salada és una verdura encara poc coneguda, però molt apreciada en l'alta gastronomia. La seva textura cruixent i el seu sabor iodat fan d'aquesta verdura un element interessant per incorporar en amanides o com a guarniment en plats de peix o marisc, plats en què resalta pel sabor iodat. Es pot preprarar també lleugerament saltada o bullida i acompanyada amb altres verdures.

Inici de temporada: 
Maig
Final de temporada: 
Setembre

Fonoll

El fonoll, com l'api, pertany a la família de les umbel·líferes, també denominades apiàcies. De la varietat comercial del fonoll es consumeix el bulb, de forma rodona i textura compacta, i que creix arran de terra. També se n'utilitzen les llavors, la tija i les fulles picades.

Informació nutricional: 

El consum de fonoll tonifica els processos digestius, afavoreix la digestió d'aliments, contribueix als processos digestius, afavoreix la digestió, contribueix a eliminar gasos, redueix la inflamació i ajuda a alleugerir els dolors gàstrics que apareixen com a conseqüència de les flatulències.
El seu elevat contingut en fibra afavoreix també el trànsit intestinal.

Valors nutricionals (per 100 g)

Energia: 31 kcal; Aigua: 87,6 ml; Proteïnes: 1,2 g; Hidrats de carboni: 7,3 g; Fibra: 3,1 g; Potassi: 414 mg; Calci: 49 mg; Fòsfor: 50 mg; Magnesi: 17 mg; Vitamina A (mcg de Eq. de retinol): 13,4; Folats: 27 mcg; Vitamina B3: 0,64 mg.

Aptituds gastronòmiques: 

De la utilització del fonoll es tenen referències escrites de l'època egípcia i també grecoromana, però sembla que els romans van ser els primers a fer-lo servir amb finalitats culinàries, i utilitzaven les llavors per aromatitzar salses de carn i els brots frescos per consumir-los en fresc. Actualment Itàlia és un dels països on s'utilitza més la varietat dolça a la cuina. Tant és així que els pagesos italians van aconseguir una varietat de fonoll amb un bulb més tendre i carnós (el fonoll de Florència) idoni per ser conumit com a verdura.
El sabor i la textura cruixents del fonoll, semblants a l'api, tot i que amb gust anisat més marcat i aromàtic, fan que resulti cada cop més apreciat com a verdura. El fonoll resulta ideal per menjar en amanides, especialment si s'aprofiten els bulbs tendres. També es pot preparar com la resta de verdures (al vapor, com a ingredient en estofats de carns i peixos, combinat amb llegums, arrossos i pastes...). També podem fer servir el fonoll picat com a condiment de nombroses receptes.
El fruit del fonoll, molt petit i de forma allargada, desprèn una agradable aroma a anís i es fa servir com a condiment aromàtic i per les seves propietats medicinals.

Inici de temporada: 
Desembre
Final de temporada: 
Març

Fava

La fava (Vicia faba) és la llavor o fruit en beina d’una planta herbàcia, la favera, de la família de les lleguminoses coneguda des de temps molt llunyans per les antigues civilitzacions mediterrànies. És una planta anual que germina sota terra amb un sistema d’arrels desenvolupat capaç d’establir simbiosi amb el bacteri Rhizobium leguminosarum que li fixa el nitrogen i l’afavoreix en el seu creixement. La planta té una tija erecta d’un metre aproximadament, les fulles són gruixudes, venoses, de color verd blavós i estan compostes per folíols el•líptics.

Informació nutricional: 

El valor nutritiu de la fava depèn de si és fresca o seca. Conté d’un 55 a un 60 % d’hidrats de carboni, normalment, en forma de midó. Pot superar la carn en contingut proteic, tot i que aquesta proteïna no és de tanta qualitat nutritiva. Però si combinem en un plat faves amb cereals o tubercles, augmentarem la qualitat de la proteïna, ja que aquests darrers aporten un aminoàcid complementari important (la metionina).
També destaca en la fava l’elevat contingut en fibra (cel•lulosa, hemicel•lulosa i pectina). Aquesta aportació de fibra, procedent de la pell, facilita la mobilitat intestinal i evita la retenció fecal de l’organisme. Així mateix, alguns dels oligosacàrids que conté aquesta hortalissa afavoreixen la flatulència a causa de la fermentació a què és sotmesa per la flora intestinal.
Pel que fa als minerals, destaquen el potassi, el fòsfor, el magnesi, el zenc i una quantitat apreciable de ferro.

Valors nutricionals (per 100 g):

Tendres: Energia: 54,25 kcal; Proteïna: 4,6 g; Greixos: 0,4 g; Hidrats de carboni: 8,6 g; Fibra: 4,2 g; Potassi: 320 mg; Ferro: 1,7 mg; Fòsfor: 37,8 mg; Magnesi: 28 mg; Vitamina B1: 0,17 mg; Niacina: 2,8 mg; Folats: 78 mcg.

Seques: Energia: 317 kcal; Proteïna: 19,4 g; Greixos: 5 g; Hidrats de carboni: 55 g; Fibra: 15 g; Potassi: 760 mg; Ferro: 9,5 mg; Fòsfor: 380 mg; Magnesi: 160 mg; Vitamina B1: 0,35 mg; Niacina: 5,4 mg; Folats: 140 mcg.

Aptituds gastronòmiques: 

Tot i que amb les faves podem elaborar plats diversos com sopes, purés, potatges i, fins i tot, afegir-la a amanides fredes (com a ingredient principal) o en plats de pasta, al nostre país les faves són famoses perquè formen part d’una de les receptes més tradicionals: les faves a la catalana.
Amb les faves podem elaborar cremes suaus i una multitud de plats vegetarians. Com a acompanyants, també són un ingredient reclamat i casen amb quasi totes les carns. Ara bé, el gust suau fa de les faves un ingredient idoni per acompanyar determinats peixos juntament amb una copa de vi blanc o rosat.

Inici de temporada: 
Novembre
Final de temporada: 
Maig

Faba Asturiana

Tot i que aquest no és un producte produït al Baix Llobregat l’incloem aquí en motiu del cap de setmana gastronòmic asturcatalà que es va dur a terme els dies 20 i 21 de Març.

Informació nutricional: 

No disponible

Aptituds gastronòmiques: 

La “Faba Asturiana” un dels productes més emblemàtics, exclusius i amb futur de la zona, és la protagonista del plat magistral de la cuina asturiana, la “Fabada”. Malgrat això, com ja apuntava la Contesa de Pardo Bazán, per reeixir en la preparació de qualsevol dels plats que reben aquest nom o les seves variants no és suficient amb l’ús de mongetes seques. És necessària la utilització de productes de la regió, i principalment de l’autèntica “Faba Asturiana”, també anomenada “del cura” o “de manteca”.

Inici de temporada: 
Gener
Final de temporada: 
Desembre

Espinac mini

L'espinac mini és un cultiu tradicional a les terres de la plana del Baix, on troba els nutrients per créixer esponerós i tendre, oferint un sabor i textura suaus i cruixent.
El nom llatí de l'espinac (Spinacea oleracea) es deu al seu fruit, que quan és madur s'omple d'espines. L'espinac és una planta herbàcia que pertany a la família de les quenopodiàcies, com la remolatxa i la bleda, verdures amb les quals comparteix molts sabors similars al nostre paladar. L'espinac comparteix l’amargor de la fulla de la remolatxa i el lleuger sabor salat que deixa la bleda.

Informació nutricional: 

L'espinac mini és una de les verdures amb major contingut en vitamines i minerals. Els espinacs presenten quantitats elevades de protavitamina A i de vitamines C i E. També són una font important de vitamines del grup B. En relació amb els minerals, els espinacs són rics en calci, ferro, magnesi, potassi i sodi, i tenen també quantitats significatives de fòsfor i iode, tot i que el calci i el ferro són de difícil absorció. De fet, s'ha demostrat que el poder que Popeye atribuïa a aquesta verdura pel seu elevat contingut en ferro, era en realitat 10 vegades inferior, a causa d'un error decimal del científic que en va determinar el contingut.
Ajuda a prevenir malalties cardiovasculars i l’excés de colesterol i alguns tipus de càncer. És molt bona per als ossos gràcies a la bona relació entre calci i fòsfor.

Valors nutricionals (per 100 g)

Energia: 22 kcal; Aigua: 91,6 ml; Proteïnes: 2,5 g; Hidrats de carboni: 2 g; Fibra: 1,8 g; Potassi: 633 mg; Sodi: 102 mg; Iode: 10 mcg; Magnesi: 58 mg; Calci: 126 mg; Vitamina A (mcg de Eq. de retinol): 542; Folats: 150 mcg: Vitamina C: 35 mg.

Aptituds gastronòmiques: 

L'espinac mini, com l'api, la col i la bleda, és una verdura de la qual consumim la fulla. L'espinac és molt interessant pels seus continguts nutricionals i també per la seva versatilitat a la cuina. És una de les verdures de fulla que es consumeix més en fresc, especialment els espinacs mini, molt bons en amanides. Si la cuinem és important que ho fem utilitzant l'olla de pressió o al vapor per tal d’aprofitar tota la seva riquesa en sals minerals i vitamines. Més enllà del tradicional plat d'espinac amb patata i pastanaga, l'espinac és un excel•lent ingredient en receptes de saltats i truites, com a guarniment de plats amb peix i carn, com a embolcall per farcellets i també per acompanyar amb pasta.

Inici de temporada: 
Gener
Final de temporada: 
Desembre

Espinac

L'espinac és un cultiu tradicional a les terres de la plana del Baix, on troba els nutrients per créixer esponerós i tendre, i oferint un sabor i textura suaus i cruixent.

Informació nutricional: 

L'espinac és una de les verdures amb major contingut en vitamines i minerals. Els espinacs presenten quantitats elevades de protavitamina A i de vitamines C i E. També són una font important de vitamines del grup B. En relació amb els minerals, els espinacs són rics en calci, ferro, magnesi, potassi i sodi, i tenen també quantitats significatives de fòsfor i iode, tot i que el calci i el ferro són de difícil absorció. De fet, s'ha demostrat que el poder que Popeye atribuïa a aquesta verdura pel seu elevat contingut en ferro, era en realitat 10 vegades inferior, a causa d'un error decimal del científic que en va determinar el contingut.
Ajuda a prevenir malalties cardiovasculars i l’excés de colesterol i alguns tipus de càncer. És molt bona per als ossos gràcies a la bona relació entre calci i fòsfor.

Valors nutricionals (per 100 g)

Energia: 22 kcal; Aigua: 91,6 ml; Proteïnes: 2,5 g; Hidrats de carboni: 2 g; Fibra: 1,8 g; Potassi: 633 mg; Sodi: 102 mg; Iode: 10 mcg; Magnesi: 58 mg; Calci: 126 mg; Vitamina A (mcg de Eq. de retinol): 542; Folats: 150 mcg: Vitamina C: 35 mg.

Aptituds gastronòmiques: 

L'espinac, com l'api, la col i la bleda, és una verdura de la qual consumim la fulla. L'espinac és molt interessant pels seus continguts nutricionals i també per la seva versatilitat a la cuina. És una de les verdures de fulla que es consumeix més ens fresc, especialment els espinacs mini, molt bons en amanides. Si la cuinem és important que ho fem utilitzant l'olla de pressió o al vapor per tal d’aprofitar tota la seva riquesa en sals minerals i vitamines. Més enllà del tradicional plat d'espinac amb patata i pastanaga, l'espinac és un excel·lent ingredient en receptes de saltats i truites, com a guarniment de plats amb peix i carn, com a embolcall per farcellets i també per acompanyar amb pasta.

Inici de temporada: 
Gener
Final de temporada: 
Desembre

Espàrrec blanc

La varietat de l’Espàrrec de Gavà ha desenvolupat una planta més longeva (de 12 a 15 anys) que dóna un fruit més prim i saborós. El de Gavà és un espàrrec més fibrós, més amarg, més rústic, en definitiva, de qualitat suprema.
Els espàrrecs que es cultiven a Gavà provenen, com totes les varietats d’espàrrecs conegudes, d’Holanda. L’adaptació al nostre clima, sòl i cultiu donà lloc a una varietat pròpia. Són els que anomenem espàrrecs del país, i per tant, mereixen un distintiu d’origen.

Informació nutricional: 

L’espàrrec obté gran quantitat de principis actius a través del sòl. Destaca la seva riquesa en vitamina A, necessària per les mucoses, la vista i la protecció de les cèl•lules; així com és rica en vitamines del complex B: té un alt contingut en vitamina B1 (tiamina), amb acció sobre els nervis; vitamina B2 (riboflavina), amb acció sobre el metabolisme global, l’energia cel•lular, la pell, el cabell i els ulls; vitamina B6 (piridoxina), que afavoreix la vitalitat i la biosíntesi de proteïnes per a l’activitat mental; vitamina B3 (niacina), imprescindible per a l’energia cel•lular; biotina, necessària per a una pell sana i un cabell elàstic; i àcid pantotènic, que actua en la vitalitat i la pigmentació capil•lar. També són rics en vitamines C i E.
Un gram d’aquesta hortalissa conté un microgram d’àcid fòlic, el qual afavoreix el rejoveniment cel•lular, la formació de cèl•lules sanguínies i la producció hormonal. El dèficit d’aquest àcid és molt freqüent i provoca fatiga, intranquil•litat nerviosa, falta de concentració i emblanquiment del cabell.
L’espàrrec també conté molt de potassi (que afavoreix l’eliminació de líquids i disminueix l’acidesa), fibra (beneficiosa contra l’estrenyiment i per una mucosa intestinal sana) i molt de zenc (imprescindible en més de 300 enzims vitals, que enforteix el teixit connectiu i els vasos i que estimula l’activitat cerebral).

Valors nutricionals (per 100 g):

Aigua: 75-94 g; Albúmina: 1,62 g; Greixos: 0,11-0,25 g; Sucres: 0,37 g; Extractes no nitrogenats: 2,30 g; Fibra: 0,9 g; Calci: 20 mg; Fòsfor: 60 mg; Ferro: 1 mg; Vitamina B1: 25 mg; Vitamina B2: 170 mg; Vitamina C: 30 mg; Vitamina A: 900 UI; Energia: 26 kcal.

Aptituds gastronòmiques: 

Els espàrrecs és una de les hortalisses més rejovenidores i porten la primavera i l’inici de l’estiu fins a les cèl•lules. És per això que és un aliment especialment interessant per a persones d’edat avançada.
Es pot gaudir d’aquest vegetal cuit, fregit, a la brasa, en sofregit o gratinat, entre d’altres, o com a ingredient en amanides fredes o tèbies, o en minestra. Ara bé, la manera més senzilla, i probablement més popular i gaudida, de menjar-lo és amb salsa romesco, vinagreta, maionesa o salsa rosa a la mateixa temperatura.
És ideal per dietes hipocalòriques.

Inici de temporada: 
Abril
Final de temporada: 
Maig

Escarola

L’òrgan comestible de l’escarola és la roseta, que està formada per cinquanta o més fulles unides a un nervi central blanc.
L’escarola (Cichorium endivia) és una planta bianual que pertany a la família de les compostes. Desenvolupa una arrel pivotant, és a dir, que se soterra com una prolongació de la tija, des de la qual surt el conjunt de fulles de forma molt diferent segons la varietat i que mai formen un cabdell.

Informació nutricional: 

L’escarola té un baix contingut energètic a causa de l’escassa aportació d’hidrats de carboni, proteïnes i greixos. L’aigua n’és l’element predominant i hi trobem dissoltes petites quantitats de vitamines hidrosolubles. D’aquestes vitamines destaquen sobretot els folats (és la verdura que més en conté), seguit de les vitamines B1, B2 i C. Els folats intervenen en la producció de glòbuls vermells i blancs, en la síntesi de material genètic i en la formació d’anticossos.
Pel que fa al seu contingut en minerals, destaca el potassi. Aquest és necessari per la generació i transmissió de l’impuls nerviós, per a una activitat muscular normal i per mantenir l’equilibri d’aigua dins i fora de les cèl•lules.

Valors nutricionals (per 100 g):

Aigua: 93,1 g; Pròtids: 1,7 g; Greixos: 0,1 g; Hidrats de carboni: 4,1 g; Fibra: 0,9 g; Calci: 81 mg; Fòsfor: 54 mg; Ferro 1,7 mg; Sodi: 14 mg; Potassi: 294 mg; Vitamina A: 3.300 UI; Energia: 20 kcal.

Aptituds gastronòmiques: 

L’escarola és un vegetal molt valorat, amb un característic gust dolç-amarg que la fa molt agradable al paladar.
De la mateixa manera que l’enciam, és imprescindible per elaborar una bona amanida d’hivern, la seva temporada. Consumint-la d’aquesta manera, en fresc. conserva totes les propietats nutritives. Pel seu gust característic lliga molt bé amb qualsevol mena de vinagreta, especialment l’elaborada amb oli, all, vinagre i sal. Així mateix, combina molt bé amb ingredients com la ceba, l’api, els fruits secs, el tomàquet i l’all, i amb fruites com la magrana i els cítrics, entre d’altres.
Per tal de reduir el sabor amarg característic de l’escarola i fer-la més dolça i agradable, podem blanquejar l’escarola cobrint-la i evitant que li toqui el sol, encara que algunes varietats fan aquest procés de manera natural. Les fulles més verdes i dures es poden utilitzar per elaborar brous i purés de verdures.

Inici de temporada: 
Novembre
Final de temporada: 
Març
Contingut sindicat