Hortalisses

Enciam

L’enciam (Lactuca sativa) pertany a la família de les compostes, que inclou més de mil gèneres i vint mil espècies, molt poques de les quals es conreen. Aquesta família es caracteritza perquè les seves flors estan compostes per la fusió de centenars i fins i tot milers de flors diminutes. Dins de les compostes es troben molts tipus d'hortalisses de diverses espècies: de fulla (xicoira, enciam, endívia, escarola), de flor (carxofa) o de tija (card).

Informació nutricional: 

L'enciam és un aliment que aporta molt poques calories per l’alt contingut en aigua, l’escassa quantitat d'hidrats de carboni i de proteïnes i greixos.
Quant l’aportació de vitamines, destaca la presència de vitamina A o betacarotè i vitamines C i E. L'enciam llarg (o romà) conreat a l'aire lliure és la varietat més rica en vitamines, mentre que l'iceberg és la que presenta menor quantitat de vitamina C. També cal tenir en compte que les fulles de color verd més intens, que solen ser le smenys tendres, són precisament les més riques en vitamines i minerals.

Valors nutricionals (per 100 g)

Aigua: 95 g; Proteïnes: 0,8 g; Lípids: 0,2 g; Hidrats de carboni: 2,1 g; Fòsfor: 31 mg; Magnesi: 16 mg; Calci: 40 mg; Ferro: 1,1 mg; Sodi: 9 mg; Potassi: 270 mg; Vitamina A: 1.200 UI; Vitamina B: 0,07 mg; Vitamina C: 9 mg; Calories: 14 kcal.

Aptituds gastronòmiques: 

Aquesta hortalissa deu el seu nom al líquid espès i blanc com la llet, el làtex, que apareix quan se’n talla la tija i les arrels i que li confereix virtuts calmants i emol•lients, abans utilitzades en medicina.
A més de consumir-la en forma d’amanida, també podem utilitzar les les fulles més tendres de l’enciam com a “closca” sobre la qual dipositar-hi una brandada de bacallà, trinxat o qualsevol altre plat calent.

Inici de temporada: 
Setembre
Final de temporada: 
Juny

Coliflor verda

Segons les zones dialectals en alguns llocs es diferencia entre bròquil verd i bròquil blanc (coliflor) mentre en altres zones la paraula bròquil només es refereix al bròquil de color verd. La coliflor (blanca) i el bròquil (verd) són de la mateixa varietat (botrytis).
El bròquil (Brassica oleracea) és una varietat de conreu de la col, de tija molt curta, fulles molt escampades, estretes i llargues més fosques. Com en el cas de la col, la inflorescència (o capça) constitueix la part comestible de la planta; però en el cas del bròquil, la capsa és de color verdós, grisós o violaci.

Informació nutricional: 

Per la seva gran quantitat en micronutrients protectors, el consum regular de bròquil és recomanat en el marc d'una alimentació preventiva de malalties. Concretament, aquesta hortalissa és una bona font de provitamina A, vitamina C i àcid fòlic. També és una bona font de minerals, sobretot potassi, calci, fòsfor, magnesi i ferro, a més de sofre, que dóna al bròquil propietats antimicrobianes.

Valors nutricionals (per 100 g)

Proteïnes: 5,45 g, Lípids: 0,3 g, Glúcids: 4,86 g, Energia: 35 kcal, Vitamina A: 90 UI, Vitamina B1: 100 mcg, Vitamina B2: 210 mcg, Vitamina C: 118 mg, Calci: 130 mg, Fòsfor: 76 mg, Ferro: 1,3 mg, Potassi: 179 mg, Magnesi: 19 mg.

Aptituds gastronòmiques: 

Saborós i estètic, el bròquil és apreciat sigui a penes cuit i condimentat amb oli d'oliva o llimona, sigui gratinat, saltat a la paella o arrebossat. També és interessant com a part d’un risotto cremós, en un pastís salat o en sopa calenta o freda.
Lluny de llençar les tiges, lleugerament pelades (per treure’n la part dura) poden ser preparades en sopa, en gratinat, o servides tèbies amb una vinagreta d’oli d'oliva i llimona i algunes làmines de parmesà.

Inici de temporada: 
Octubre
Final de temporada: 
Abril

Coliflor

La coliflor (Brassica oleracea) és una inflorescència de forma arrodonida, carnosa i de gran mida. Pertany a la família de les Crucíferes, a la qual també pertanyen moltes altres hortalisses: bròquil, col blanca o col de cabdell, col llombarda, nap, rave, etc.
Hi ha nombroses varietats de coliflor, que poden classificar-se en funció de diferents criteris. Si s’atén al color, es distingeix entre coliflors blanques, verdes i morades.

Informació nutricional: 

La coliflor és rica en vitamina C i aporta quantitats interessants de potassi, fòsfor i magnesi. També és una bona font de fibra, principalment insoluble, que millora el trànsit intestinal i evita el restrenyiment.
El consum d’aquesta hortalisssa s’associa amb un menor risc de patir càncer de pròstata, recte, estómac i bufeta.

Valors nutricionals (per 100 g)

Proteïnes: 2,48 g; Lípids: 0,34 g; Glúcids: 4,55 g; Energia: 29 kcal; Vitamina A: 90 UI; Vitamina B1: 110 mcg; Vitamina B2: 100 mcg; Vitamina C: 69 mg; Calci: 22 mg; Fòsfor: 72 mg; Ferro: 1,1mg.

Aptituds gastronòmiques: 

La coliflor ha de conservar-se al frigorífic, embolicada en una bossa de plàstic perforada. D’aquesta manera pot conservar les qualitats tant nutricionals com organolèptiques durant una setmana. S’aconsella no rentar-la fins al moment que es vulgui consumir.
La coliflor també es pot conservar congelada. Per a això, seleccioneu els cabdells que siguin més ferms i blancs i escaldeu-los durant uns minuts en aigua bullent. D’aquesta manera es pot mantenir durant un període de prop de vuit mesos.

Inici de temporada: 
Novembre
Final de temporada: 
Juny

Col Lombarda

El fruit està format per una tija curta i gruixuda, que sosté una gran quantitat de fulles desplegades que descansen una sobre l’altra i que formen un conjunt més o menys compacte. Les fulles exteriors són més grans i desenvolupades que les interiors. Tenen diverses formes però generalment són rodones, ovalades o còniques. La superfície és llisa o crespa, la seva mida és bastant variable, normalment de 20 a 30 cm de diàmetre, però pot arribar a mesurar 50 cm.

Informació nutricional: 

La col lombarda es troba al mercat durant els mesos d’hivern. Aporta molt poques calories (20-25 calories per cada 100 grams) a causa del baix contingut d’hidrats de carboni. És rica en compostos de sofre, vitamina C i àcid cítric, que potencia l’acció beneficiosa d’aquesta vitamina. A més, aporta una quantitat considerable de fibra (cel•lulosa), que li confereix propietats laxants.

Donada la seva composició, és font important d’antioxidants: antocianines (que li proporcionen el color rogenc o morat), betacarotens o provitamina A, vitamina C i compostos sulfurosos.

És fresca si s’aprecia que està ben tancada i manté viu el color morat o rogenc característic.

Aptituds gastronòmiques: 

Hem de saber que a l’hora de cuinar la col, com totes les hortalisses, perd les vitamines si allarguem la cocció. Per això convé fer servir un recipient amb poca aigua i introduir-la-hi un cop l’aigua comenci a bullir. Hauríem d’utilitzar el brou per fer diferents menjars, ja que ha quedat la majoria dels nutrients en l’aigua. L’olor forta que desprèn la col quan la cuinem és a causa de l’abundància de sofre que conté. Per reduir l’olor que produeix la col en general s’ha de reduir el temps de cocció al màxim possible.

Inici de temporada: 
Octubre
Final de temporada: 
Novembre

Col

La col (Brassica oleracea) és una planta herbàcia que pertany a família de les crucíferes. Una de les característiques més importants d’aquesta família és el seu contingut en compostos de sofre, responsables de la seva forta olor i considerats com a potents antioxidants que ajuden a prevenir malalties, La col té ’una alçària de 50 cm a 1 m, de tija (el caluix o tronxo) gruixuda, no ramificada.

Informació nutricional: 

La col és una bona font de vitamina C i també aporta quantitats apreciables de potassi, fòsfor i magnesi. Així mateix, destaca el contingut en seleni, mineral amb funció antioxidant, en fibra (soluble i insoluble), cosa que afavoreix el trànsit intestinal i ajuda a combatre el restrenyiment.
Més important, el consum de verdures del gènere brassica s'ha associat amb un menor risc de patir tumors cancerígens a l’aparell digestiu, gràcies a l’aportació de carotenoides, clorofil·la i glucosinolats.

Valors nutricionals (per 100 g)

Aigua: 92,4 g; Proteïnes: 1,3 g; Lípids: 0,2 g; Hidrats de carboni: 5,4 g; Fibra: 0,8 g; Fòsfor: 29 mg; Calci: 49 mg; Ferro: 0,4 mg; Sodi: 20 mg; Potassi: 233 mg; Vitamina A: 130 UI; Calories: 24 kcal.

Aptituds gastronòmiques: 

La col és un dels components essencials de l’alimentació tradicional i amb una àmplia representació en la gastronomia mundial, sovint associada al porc, com a verdura d’hivern en brou i sopes, cosa que li ha conferit la fama de verdura indigesta.
Però també es pot consumir crua en amanides amb una bona vinagreta, al vapor o, fins i tot, com una sopa, tot i que per la seva riquesa en fibres no es presta gaire a fer-ne cremes. Probablement un dels plats tradicionals més coneguts, especialment a països centroeuropeus, als EUA i a Rússia, és el xucrut (el suan xinès o el kimchi a Corea), que s'obté de fermentar la col en salmorra i que permet conservar-la durant llargs períodes de temps.

Inici de temporada: 
Setembre
Final de temporada: 
Abril

Cogombre

El cogombre (Cucumis sativus L.) pertany a la família de les cucurbitàcies, com la síndria i el meló o el carbassó i la carbassa. Aquestes fruites i hortalisses tenen en comú que produeixen fruits molt grans i protegits per una crosta ferma.
De mida i forma variables i de color habitualment verd, el cogombre és una hortalissa que es consumeix immadura, ja que quan madura perd la consistència i es torna esponjosa i de color groguenc.

Informació nutricional: 

El cogombre és una de les hortalisses més riques en aigua, per la qual cosa proporciona molt poques calories (12 kilocalories per 100). Tampoc es tracta d’una hortalissa que sigui rica en vitamines A i B o minerals. En canvi, té un alt contingut en vitamina C, de tal manera que 100 grams de cogombre cobreixen més d'un 15% de les ingestes diàries recomanades d’aquesta vitamina.

Valors nutricionals (per 100 g)

Aigua: 97 g; Hidrats de carboni: 1,9 g; Proteïnes: 0,7 g; Energia: 12 kcal; Lípids: 0,2 g; Fibra: 0,54 g; Vitamina A: 62 µg; Vitamina B1: 0,03 µg; Vitamina B2: 0,03 µg; Vitamina C: 10 mg; Calci: 17 mg; Ferro: 0,3 mg; Magnesi: 17 mg; Sodi: 13 mg; Potassi: 140 mg.

Aptituds gastronòmiques: 

A l’hora de triar un cogombre, és recomanable no escollir els exemplars de mida gran, perquè solen tenir un sabor més amarg, una textura més tova i moltes llavors dures. Tampoc no convé adquirir els que tinguin els extrems ressecs o presentin color poc llustrós de to groguenc, ja que indica que el fruit és dur i que té sabor amarg.
Una vegada a casa, els cogombres es conserven al frigorífic durant un període de tres a cinc dies. Si voleu conservar-los una vegada tallats, emboliqueu-los amb plàstic transparent, perquè els cogombres capten amb facilitat les olors. D’altra banda, són hortalisses que no toleren bé les temperatures extremes, per la qual cosa no són aptes per congelar.
A més de frescos, els cogombres en vinagre són un bon recurs per condimentar amanides i carns.

Inici de temporada: 
Abril
Final de temporada: 
Novembre

Ceba tendra

La ceba (Allium cepa) forma part de la família de les lilàcies, com l’all o el porro. El bulb no és una arrel, sinó un engruiximent subterrani de la tija de la planta.
Les cebes tendres, de color blanc, són collides en el transcurs de la formació del tubercle i abans de la seva completa maduresa. Les cebes per cuinar són collites un cop la tuberculització és acabada. Aquestes cebes, a diferència de les tendres, es conserven diversos mesos.

Informació nutricional: 

La ceba sempre ha estat considerada com un producte particular: hortalissa i alhora condiment, aliment i alhora medicament. Se li reconeixen propietats diürètiques, antioxidants i antibacterianes, que contribueixen a prevenint el risc de patir malalties cardiovasculars.
És interessant destacar que els processos culinaris (fregit, cocció...) pràcticament no fan perdre les propietats d’aquesta hortalissa.

Valors nutricionals (per 100 g)

Aigua: 86 g, Pròtids: 0,5 g, Lípids: 0,1 g, Hidrats de carboni: 6 g, Energia: 0,49 kcal, Vitamina B1: 0,03 mg, Vitamina B2: 0,02 mg, Vitamina B6: 0,063 mg, Vitamina C: 9 mg, Vitamina E: 0,2 mg, Fòsfor: 27 mg, Calci: 27 mg, Ferro: 0,5 mg, Potassi: 120 mg, Sofre: 61 mg, Magnesi: 16 mg, Iode: 0,03 mg.

Aptituds gastronòmiques: 

La ceba regna a les nostres cuines, sempre a l'abast de la mà. Aromàtica, poderosa quan la mengem crua o amorosida per la cocció, és present en bona part dels nostres plats: amanides, sopes, saltats de verdures, farcits, salses, rostits, pastissos salats, plans cuits...
Però també pot fer d'element central d'una recepta: cebes farcides, melmelada de ceba (acompanyament perfecte per a una carn freda)...

Inici de temporada: 
Desembre
Final de temporada: 
Maig

Ceba

La ceba (Allium cepa) forma part de la família de les lilàcies, com l’all o el porro. El bulb no és una arrel, sinó un engruiximent subterrani de la tija de la planta.
Les cebes tendres, de color blanc, són collides en el transcurs de la formació del tubercle i abans de la seva completa maduresa. Les cebes per cuinar són collites un cop la tuberculització és acabada. Aquestes cebes, a diferència de les tendres, es conserven diversos mesos.

Informació nutricional: 

La ceba sempre ha estat considerada com un producte particular: hortalissa i alhora condiment, aliment i alhora medicament. Se li reconeixen propietats diürètiques, antioxidants i antibacterianes, que contribueixen a prevenint el risc de patir malalties cardiovasculars.
És interessant destacar que els processos culinaris (fregit, cocció...) pràcticament no fan perdre les propietats d’aquesta hortalissa.

Valors nutricionals (per 100 g)

Aigua: 86 g, Pròtids: 0,5 g, Lípids: 0,1 g, Hidrats de carboni: 6 g, Energia: 0,49 kcal, Vitamina B1: 0,03 mg, Vitamina B2: 0,02 mg, Vitamina B6: 0,063 mg, Vitamina C: 9 mg, Vitamina E: 0,2 mg, Fòsfor: 27 mg, Calci: 27 mg, Ferro: 0,5 mg, Potassi: 120 mg, Sofre: 61 mg, Magnesi: 16 mg, Iode: 0,03 mg.

Aptituds gastronòmiques: 

La ceba regna a les nostres cuines, sempre a l'abast de la mà. Aromàtica, poderosa quan la mengem crua o amorosida per la cocció, és present en bona part dels nostres plats: amanides, sopes, saltats de verdures, farcits, salses, rostits, pastissos salats, plans cuits...
Però també pot fer d'element central d'una recepta: cebes farcides, melmelada de ceba (acompanyament perfecte per a una carn freda)...

Inici de temporada: 
Gener
Final de temporada: 
Desembre

Carxofa Prat

La Carxofa Prat, amb gairebé 100 anys d’història, és la reina dels cultius del Delta central i en cap altre lloc assoleix el mateix sabor i paladar. El tipus de terreny del Delta, profund i fèrtil, el clima ben temperat per la protecció de les muntanyes i l’acció marina de la Mediterrània fan que la carxofa sigui aquí més dolça i tendra.
La carxofa és una verdura que pertany a la família de les asteràcies i és una verdura molt especial, ja que no en consumim la fulla ni la tija, com en la major part de verdures, sinó la flor.

Informació nutricional: 

Des del punt de vista nutricional, la carxofa destaca pel seu contingut en hidrats de carboni, en forma d'inulina i fibra. El mineral més abundant és el potassi, si bé es pot considerar la carxofa com una de les verdures amb major contingut en magnesi, fòsfor i calci, i amb quantitats mitjanes de sodi. També destaca el seu contingut en fibra, però el més remarcable en la composició de la carxofa és un seguit de substàncies que, tot i en quantitats no molt grans, tenen notables efectes fisiològics, com ara la cinarina i la cinaropicrina (que faciliten la formació i l'eliminació de bilis), els esterols (que regulen el colesterol), els cinaròsids i els tanins (que tenen efectes antiinflamatoris).

Valors nutricionals (per 100 g).

Aigua: 83 g; Proteïnes: 3 g; Greixos: 0,4 g; Glúcids: 10,6 g; Fibres: 3 g; Calories: 63 kcal; Calci: 43 mg; Ferro: 2 mg; Vitamina A: 260 mg; Vitamina B1; 160 mg; Vitamina C: 4 mg.

Aptituds gastronòmiques: 

Segons la nota de tast realitzada per l’Escola d’Hosteleria de Castelldefels, es defineix la Carxofa Prat com a "lleugerament àcida, fresca, intensa, dolça i bellutada. Gustosa i suau. Aquestes característiques contrasten amb les carxofes d’altres procedències, especialment per la suavitat del seu gust, i ser [les Carxofes Prat] menys oxidatives, així com per la seva textura fina, i la suau astringènica produïda per la tannicitat de la carxofa".

Inici de temporada: 
Novembre
Final de temporada: 
Abril

Carbassó

El carbassó (Curcubita pepo) té la peculiaritat de ser un fruit hortalissa que es cull jove, sense haver arribat a la seva mida definitiva. La carbassonera és una planta de vegetació compacta, formada d’una tija central curta en la qual s’insereixen les fulles, generalment de color verd fosc i de vegades amb taques blanques. El color del fruit és variable, tot i que és habitualment verd o groc.

Informació nutricional: 

Amb una aportació energètica particularment baixa, però ric en vitamines, minerals i fibres, el carabassó és una hortalissa molt interessant en una dieta equilibrada. És molt digestiva quan és consumida jove (les fibres són aleshores especiament tendres), cosa que la fan indicada per als més petits i per a les persones que tenen un sistema digestiu fràgil.

Valors nutricionals (per 100 g)

Pròtids: 1,76 g, Lípids: 0,11 g, Glúcids: 2,14 g, Vitamina A: 100 UI, Vitamina B1: 60 mcg, Vitamina B2: 40 mcg, Vitamina C: 20 mg, Calci: 18 mg, Fòsfor: 21 mg, Ferro: 0,6 mg, Energia: 17 kcal.

Aptituds gastronòmiques: 

Pel seu sabor, es presta a totes les associacions imaginables (carns, peixos i mariscos, formatges...) i a qualsevol manera de preparació (cru −sigui ratllat o finament tallat−), saltat, al forn (farcit o gratinat), en sopa (freda o calenta), arrebossat i fregit...

Inici de temporada: 
Maig
Final de temporada: 
Octubre
Contingut sindicat