Hortalisses

Carbassa

La carbassa (Curcubuta mixta) és el fruit de la carbassera, una herba anual reptant de la família de les curcubitàcies de fins a deu metres de longitud. Hi ha dues varietats principals, les carabasses d’estiu i les d’hivern. Algunes fruites com la síndria i el meló, i hortalisses com el carbassó i el cogombre pertanyen a la mateixa família.

Informació nutricional: 

Si tenim en compte el baix contingut en hidrats de carboni, la inapreciable quantitat de greixos i que el component principal de la carbassa és l’aigua, ens trobem davant un aliment amb escàs aportament calòric.
D’altra banda, presenta un tipus de fibra soluble, el mucílag, amb capacitat per suavitzar les mucoses del tracte gastrointestinal, que millora el trànsit intestinal.
La carbassa és rica en vitamina A, essencial per a la visió, la pell, el cabell, les mucoses, els ossos i per al bon funcionament dels sistema immunològic. A això cal sumar-hi les propietats antioxidants d’aquesta vitamina. La carbassa conté també quantitats apreciables de vitamines E i C, ambdues amb acció antioxidant. A més, aquesta darrera intervé en la formació del col•lagen, els glòbuls vermells, els ossos i les dents.
Pel que fa als minerals, la carbassa és rica en potassi, necessari per a la generació i transmissió de l’impuls nerviós i per a l’activitat muscular normal. En menor quantitat conté fòsfor i magnesi.

Valors nutricionals (per 100 g)

Pròtids: 0,38 g; Glúcids: 1,85 g; Vitamina A: 4.000 UI; Vitamina B1: 60 mcg; Vitamina B2: 30 mcg; Vitamina C: 11 mg; Calci; 18 mg; Fòsfor: 44 mg; Ferro: 0,6 mg; Energia: 9 kcal.

Aptituds gastronòmiques: 

Hi ha tantes formes de preparar la carbassa com països on es cultiva. És bo saber que de la majoria de carbasses d’estiu se’n pot menjar la pell, ja que és molt més fina que en les carbasses d’hivern.
Amb la polpa de la carbassa podem preparar sopes cremoses, farcir raviolis, fer curri indi o estofats amb xili a l’estil mexicà. Tant la podem fregir com presentar amb forma de puré amb all o gingebre. En rebosteria també s’utilitza per elaborar cabell d’àngel i pastissos.

Inici de temporada: 
Maig
Final de temporada: 
Octubre

Calçot

El calçot és una varietat de ceba tendra (Allium cepa). Són cebes poc bulboses i més suaus, blanques i dolces. Per cultivar-los, es parteix del bulb arrencat de la ceba al final d’estiu, el qual es planta tallant-li prèviament la part superior. A mesura que els brots de la ceba van sortint s’han de colgar (o calçar) amb el mateix substrat per tal que quedi més blanquejat.
El consum de calçots o calçotada ha esdevingut una festa gastronòmica, des del final d’hivern fins al principi d’abril segons la temporada, especialment a Catalunya.

Informació nutricional: 

El calçot no deixa de ser una ceba; és per això que la seva aportació en nutrients i les seves propietats sobre la salut són les mateixes. Si comprenem les propietats de la ceba també comprendrem les del calçot.
La ceba sempre ha estat considerada com un producte particular: hortalissa i alhora condiment, aliment i alhora medicament. Se li reconeixen propietats diürètiques, antioxidants i antibacterianes que contribueixen a prevenint el risc de patir malalties cardiovasculars.
És interessant destacar que els processos culinaris (fregit, cocció...) pràcticament no fan perdre les propietats d’aquesta hortalissa.

Valors nutricionals (per 100 g)

Aigua: 86 g; Pròtids: 0,5 g; Lípids: 0,1 g; Hidrats de carboni: 6 g; Energia: 0,49 kcal; Vitamina B1: 0,03 mg; Vitamina B2: 0,02 mg; Vitamina B6: 0,063 mg; Vitamina C: 9 mg; Vitamina E: 0,2 mg; Fòsfor: 27 mg; Calci: 27 mg; Ferro: 0,5 mg; Potassi: 120 mg; Sofre: 61 mg; Magnesi: 16 mg; Iode: 0,03 mg.

Aptituds gastronòmiques: 

La calçotada és la manera tradicional de menjar els calçots, amb tradició de trobada i festa arrelada, normalment celebrada des del final de gener fins al març o principi d’abril.
El menú de la calçotada consta d’una vintena de calçots per persona, cuits al sarment de la vinya, acompanyats amb salsa romesco. Després se sol menjar carn a la brasa. És habitual posar-se un pitet per no tacar la roba a l’hora de consumir-los, ja que tal com surten de la brasa cal pelar-los i sucar-los a la salsa romesco per immediatament ser consumits estirant el braç i obrint bé la boca.

Inici de temporada: 
Novembre
Final de temporada: 
Març

Bròquil

El bròcoli (Brassica oleracea var. italica), com la coliflor, pertany a la família de les crucíferes. Les fulles són de color verd fosc i solen presentar-se més horitzontals i obertes que a la coliflor. Les masses de les inflorescències hipertrofiades són de color verdós, grisós o morat, i el seu grau de compactació és menor que en la coliflor. Un bon exemplar pot tenir una inflorescència de 20 cm de diàmetre i pesar 2 kg.
Vegeten bé amb temperatures moderades i en ambients humits. Les diferents varietats s’agrupen en funció de la duració del seu cicle i de l’època que es recol•lecten.

Informació nutricional: 

El component majoritari d’aquesta verdura és l’aigua, per la qual cosa té un valor calòric molt baix. D’altra banda, el bròcoli ha estat classificat com l’hortalissa amb el valor nutritiu més elevat per unitat de pes de producte comestible.
És important des del punt de vista nutritiu per la varietat i quantitat vitamíniques que ens aporta. És una font excel•lent de vitamina C, àcid fòlic i niacina, i una bona font de
provitamina A (beta-carotè) i vitamines B1 i E.
De l’aportació de minerals, cal destacar el potassi i quantitats significatives de calci, magnesi, zinc i ferro. D’una banda, el potassi intervé en la transmissió i generació de l’impuls nerviós, en el funcionament de l’activitat muscular normal, així com en l’equilibri d’aigua dintre i fora de la cèl•lula. D’altra banda, el magnesi es relaciona amb el funcionament de l’intestí, els nervis i els músculs; forma part d’ossos i dents; millora el sistema immunològic, i té un lleuger efecte laxant. També és important el contingut en iode, ja que aquest mineral intervé en nombroses funcions metabòliques i és essencial en el creixement del fetus i en el desenvolupament del seu cervell.
Últimament s’han identificat en el bròcoli una sèrie d’elements fitoquímics amb potencials efectes de prevenció de diversos tipus de càncer i altres malalties. Molts d’aquests compostos contenen sofre, responsable del fort olor que desprèn aquesta verdura durant la seva cocció.

Valors nutricionals (per 100 g)

Proteïnes: 5,45 g; Lípids: 0,3 g; Glúcids: 4,86 g; Energia: 32/42 kcal; Vitamina A: 3.500 UI; Vitamina B1 :110 mcg; Vitamina B2: 210 mcg; Vitamina C: 118 mg; Calci 130 mg; Fòsfor: 76 mg; Ferro: 1,3 mg.

Aptituds gastronòmiques: 

El bròcoli té un gust acre pronunciat, més suau que la coliflor. Admet les mateixes preparacions que la coliflor, és a dir, saltat amb alls i vegetals, amb trossos de pernil, amb pebre vermell, cobert de beixamel i gratinat al forn.
El bròcoli es pot coure al vapor o bullir-lo i es pot presentar sol o acompanyat d’altres verdures.

Inici de temporada: 
Octubre
Final de temporada: 
Març

Bleda

Cultiu tradicional a les terres de la plana del Baix, on troba els nutrients per créixer esponerosa i tendra, tot contrastant el verd amb el blanc, i oferint un sabor i textura suaus que es deixen acompanyar.
La bleda (Beta vulgaris var. cicla) és una planta herbàcia que pertany a la família de les quenopodiàcies, com la remolatxa i l’espinac, verdures amb les quals comparteix molts sabors similars al nostre paladar. La bleda comparteix l’amargor de la fulla de la remolatxa i el lleuger sabor salat que deixa l’espinac.

Informació nutricional: 

La bleda és una verdura amb un baix contingut calòric. Per contra, és una verdura molt rica en sals minerals. Destaca respecte la resta de verdures pel seu major contingut en magnesi, sodi (responsable en part del seu particular sabor) i iode. La bleda és també una de les verdures amb major contingut de folats (del llatí "folium", fulla). Els folats intervenen en la producció de glòbuls vermells i i blancs, en la síntesi del material genètic i en la formació d’anticossos del sistema immunològic. La bleda té també un contingut important de betacarotè (provitamina A), pigment natural que confereix el color groc ataronjat o vermellós als vegetals i que l’organisme va transformant en vitamina A a mesura que ho necessita. La bleda té també propietats laxants i digestives a causa de l'elevat contingut en fibra. L’arrel de la bleda s’utilitza cuita com a complement dietètic en cas de malalties hepàtiques o de les vies biliars.

Valors nutricionals (per 100 g)

Aigua: 91 g; Pròtids: 2,4 g; Lípids: 0,3 g; Hidrats de carboni: 4,6 g; Fibra: 0,8 g; Calci: 88 mg; Fòsfor: 39 mg; Ferro: 3,2 mg; Sodi: 147 mg; Potassi: 550 mg; Vitamina A: 6.500 UI; Energia: 25 kcal.

Aptituds gastronòmiques: 

La bleda, com l'api, la col i l'espinac, és una verdura de la qual consumim la fulla. La bleda és una verdura econòmica, molt interessant pel seu valor nutritiu i també per la seva versatilitat a la cuina. És una de les verdures de fulla que es consumeix menys en fresc, tot i que també es pot consumir en amanida, especialment les penques. Si la cuinem és important que ho fem utilitzant l'olla exprés o al vapor per tal d’aprofitar tota la seva riquesa en sals minerals i vitamines. Més enllà del tradicional plat de bleda amb patata i pastanaga, la bleda és un excel•lent ingredient en receptes de sopes i saltats, com a guarniment de plats amb peix i carn, com a embolcall per farcellets. Si voleu una recepta atractiva per als més menuts proveu les penques arrebossades.

Inici de temporada: 
Gener
Final de temporada: 
Desembre

Api

L’api (Apium graveolens) pertany a la família de les umbel·líferes, com també el julivert o el fonoll. Habitualment arriba als 40-60 cm d’alçària, encara que pot mesurar fins a 100 cm en el segon any de cultiu, en què les penques de s’allarguen considerablement. L'api es cultiva també per les seves llavors, que contenen un oli volàtil utilitzat per elaborar perfums i per a la indústria farmacèutica. És una hortalissa molt olorosa, de fulles pinnatisectes i lluents, tija carnosa, flors blanquinoses i arrel gruixuda.

Informació nutricional: 

Tradicionalment s’han apreciat les propietats diurètiques, carminatives i depuradores de la sang de l’api, gràcies a la seva baixa aportació calòrica i la gran riquesa en olis essencials (especialment limonè i asparagina).
Així mateix, l’api és mot ric en potassi i en sodi, que, juntament amb la gran quantitat d’olis essencials, li confereixen un sabor molt particular.
Després del cogombre, l'api és l'hortalissa de menor valor energètic.

Valors nutricionals (per 100 g)

Energia: 16 kcal; Aigua: 94 g; Proteïnes: 0,75 g; Greixos: 0,14 g; Hidrats de carboni: 3,65 g; Fibra: 1,7 g; Potassi: 287 mg; Sodi: 96 mg; Fòsfor: 25 mg; Calci: 40 mg; Magnesi: 11 mg; Ferro: 0,4 mg; Zinc: 0,13 mg; Vitamina A: 28 IU; Vitamina B1: 0,046 mg; Vitamina B2: 0,045 mg; Vitamina E: 0,46 mg.

Aptituds gastronòmiques: 

El sabor característic de l’api, al costat de les seves propietats digestives, el fan un bon complement de les amanides abans de menjades copioses.
A més de consumir-lo en fresc, l’api també es fa servir com a condiment en caldos i plats principals.
La llavor de l'api s'utiltiza també com a espècie o condiment, bé sencera o mòlta. Si la barregem amb sal obtindrem sal d'api. L'api s'utilitza també en alguns cocktails coneguts com el Bloody Mary.

Inici de temporada: 
Octubre
Final de temporada: 
Abril

All tendre

L’all (Allium sativum) pertany a la família de les liliàcies i pot arribar fins a 1,5 m d’alcària. Les fulles són planes de fins a 8 mm i les flors, verdoses o blanquinoses, són poc abundants i de vegades inexistents.
L’all tendre és una modalitat de cultiu d’aquesta hortalissa característic del litoral mediterrani. Consisteix a recollir els alls quan la formació del bulb és encara incipient. De fet, es tracta d’un cultiu convencional d’alls en què la recol•lecció s’avança.

Informació nutricional: 

Els alls tendres ens aporten les mateixes virtuts que l’all sec, tant pel que fa al sabor com pel que fa a la salut, ja que és la mateixa hortalissa però en estat immadur.
El contingut energètic de l’all és alt a causa de la gran quantitat de proteïnes i hidrats de carboni que conté. Ara bé, normalment n’ingerim poca quantitat, cosa que fa que l’aportació nutritiva real sigui baixa.
Les saludables propietats de l’all es deuen als components sulfatats presents en la seva composició, destacant entre ells l’aliina, responsable del característic olor dels alls.
Les excel•lents qualitats diürètiques, depuratives, antisèptiques i antibacterianes de l’all, així com els seus efectes cardiovasculars, són amplament coneguts. Segons els coneixements populars, allargarem la nostra estada a la terra si cada matí ingerim, en dejuni, un gra d’all cru.

Valors nutricionals (per 100 g)

Aigua: 61 g; Energia: 98 kcal; Glúcids: 20 g; Lípids: 0,5 g; Tiamina: 0,20 mg; Ribofavina: 0,11 mg; Niacina: 0,7 mg; Vitamina C: 9-18 mg; Calci: 10-24 mg; Fòsfor: 40-195 mg; Ferro: 1,7-2,3 mg; Potassi: 540 mg.

Aptituds gastronòmiques: 

L’all tendre és una versió lleugera de l’all, amb el mateix sabor però amb menys picor, olor i potència gustativa, i millor digestió. D’aquesta manera si volem cuinar més ràpid o amb un sabor més atenuat substituirem l’all per l’all tendre.
El tendre té gran quantitat d’aigua, cosa que li proporciona una textura cruixent i un sabor molt més suau, diluït, i agradable.
Així doncs, l’all tendre esdevé, de la mateixa manera que el seu homònim sec, un condiment essencial i omnipresent a la cuina. S’usa picat, tallat en làmines o saltat, fet al forn o cuit a l'aigua. Però més enllà del seu paper com a condiment, l'all tendre també pot tenir un paper principal en forma de sopa, puré o salsa.

Inici de temporada: 
Octubre
Final de temporada: 
Maig

All

L’all (Allium sativum) pertany a la família de les lilàcies i pot arribar fins a 1,5 m d’alcària. Les fulles són planes de fins a 8 mm i les flors, verdoses o blanquinoses, són poc abundants i de vegades inexistents.
L’all tendre és una modalitat de cultiu d’aquesta hortalissa característic del litoral mediterrani. Consisteix a recollir els alls quan la formació del bulb és encara incipient. De fet, es tracta d’un cultiu convencional d’alls en què la recol•lecció s’avança.

Informació nutricional: 

L’all és molt apreciat per les seves propietats medicinals. Són conegudes les seves facultats antitrombòtiques, per la capacitat que té de fluidificar la circulació de la sang. Igualment, aquesta hortalissa té propietats diurètiques i és un bon auxiliar per combatre processos infecciosos de l’aparell respiratori.

Valors nutricionals (per 100 g)

Aigua: 61 g; Energia: 98 kcal; Glúcids: 20 g; Lípids: 0,5 g; Tiamina: 0,20 mg; Ribofavina: 0,11 mg; Niacina: 0,7 mg; Vitamina C: 9-18 mg; Calci: 10-24 mg; Fòsfor: 40-195 mg; Ferro: 1,7-2,3 mg; Potassi: 540 mg

Aptituds gastronòmiques: 

L’all és un condiment essencial i omnipresent en la cuina. S’usa picat, tallat en làmines i saltat, fet al forn, cuit a l'aigua... Però més enllà del seu paper com a condiment, l'all també pot tenir un paper principal en forma de sopa, puré o salsa.

Inici de temporada: 
Octubre
Final de temporada: 
Maig
Contingut sindicat